La motivació, el deure i els tres grans desitjos de l'ésser humà
![]() |
Imatge extreta de Shutterstock |
La motivació s un dels temes que més preocupa els docents. Bé, als docents ia tot el món. Tots volem estar motivats
Tots volem estar motivats, motivar a algú o que ens motivin: psicòlegs, polítics, sacerdots, venedors, publicistes, enamorats, estafadors. Recordo una vinyeta que representava a un captaire amb un cartell que deia: "Una mica de motivació, per amor de Déu".
A les escoles de negocis hi ha càtedres sobre com impulsar la motivació en el treball, i ha aparegut una nova professió: el coaching motivacional. Transcric la publicitat d'un d'aquests nous professionals: "Si vols aconseguir alguna cosa i no saps per on començar ... Si alguna vegada t'has proposat objectius com demanar un augment de sou, canviar de feina, muntar una empresa, o deixar de fumar, aprendre anglès, a tocar el piano, etc ... però t'ha faltat l'impuls per fer el primer pas. El teu coach motivacional t'ajudarà a aconseguir-ho.
Tots volem estar motivats, motivar a algú o que ens motivin
Comencem pel principi. Anomenem motivació al que explica l'inici, la direcció i el manteniment de l'acció. En llenguatge vulgar, significa "tenir ganes de fer alguna cosa". Resulta estrany que aquesta paraula -tan omnipresent i imprescindible en l'actualitat- sigui molt moderna, i més sorprenent encara el fet que en els anys 80 els psicòlegs pensessin prescindir d'aquest concepte per la dificultat que comporta la seva definició.
Si la idea és tan recent, com explicava la psicologia el començament de l'acció, abans que s'inventés la paraula "motivació"? Doncs apel·lant al concepte de "voluntat", que, després de servir durant dos mil anys per explicar el comportament humà, va ser expulsat dels llibres de psicologia i de pedagogia.
L'assumpte és tan estrany que vaig escriure un llibre per explicar-ho: El misteri de la voluntat perduda (Anagrama). Encara que sembla que les dues paraules Motivació i voluntat- signifiquen el mateix, pertanyen a dos enfocaments diferents. En el primer, la voluntat és la decideix l'acció. En l'altre, és la motivació la que explica el comportament. Aquest és el model que s'ha imposat. Llavors, què passa si no estic motivat, si no tinc ganes de fer alguna cosa? Doncs que no puc fer-ho. Aquesta idea se'ns ha ficat sense avisar a la pràctica pedagògica.
Quan jo era estudiant, el concepte de motivació no existia o, almenys, no vaig sentir mai aquesta paraula. Precisament, el que ens repetien els nostres pares i mestres era: "Has de fer el que has de fer, encara que no tinguis ganes". En realitat, això seguim pensant-ho tots. Imaginin que criden a un lampista perquè els arregli una aixeta, i els fa un nyap. Imaginin que protestaran i que el lampista els diu: "És que ahir no estava motivat per arreglar aixetes". Estic segur que no la considerarien una raó convincent.
Hem d' estar motivats
És evident que és millor estar motivat per fer les coses, perquè això facilita el compromís, l'interès, l'ànim, l'energia, afavoreix l'atenció i allunya el cansament. Però no és imprescindible per actuar. Atenguin aquest diàleg: "Mare, no tinc ganes d'anar al col·legi. No estic motivat. M'avorreixo molt, els nens es fiquen amb mi i els professors no em volen ". "Fill, has d'anar al col·legi per tres motius. El primer, perquè cal superar les dificultats. El segon, perquè en fer-ho et sentiràs content i satisfet. I sobretot, perquè ets el director del col·legi i el teu deure és anar ".
En efecte, el deure és un recurs que entra en joc quan la motivació defalleix. Per això, resulta escandalós que la pedagogia actual senti al·lèrgia a utilitzar aquest concepte. Els docents ens hem d'esforçar a motivar, animar, ajudar, estimular, despertar la curiositat. Però també en fomentar el sentit del deure. El que ens repetien els nostres pares i mestres era: "Has de fer el que has de fer, encara que no tinguis ganes"
Cal advertir que el deure no és contrari a la llibertat, no és una coacció, sinó que, al contrari, és un factor imprescindible per a la llibertat i la convivència justa. Recordaré algunes nocions elementals, que tots sabem, que tots fem servir, però sobre les quals no reflexionem molt doncs gairebé no ens adonem.
Hi ha tres tipus de deures. Els uns, de coacció, imposats per l'autoritat, i que han de ser sotmesos a escrutini. Si afavoreixen la justícia i fomenten la llibertat són respectables, i si no, no. El deure de respectar les normes de trànsit afavoreix la nostra llibertat de transitar, no l'elimina. El segon tipus de deures deriva de les promeses i els contractes. A fer-los, m'obligo a complir-los. El tercer tipus, el més expansiu i creador, el constitueixen els "deures de projecte". Si vull edificar una casa de deu pisos, "he de" construir els fonaments adequats. SSi vull jugar bé al tennis, "he de" entrenar-me. Si vull aprendre matemàtiques, "he de" estudiar. Si vull ser una persona decent, "he de" complir les normes ètiques. Els deures són un mitjà per aconseguir un fi.
El deure és un marc de seguretat que ens salva quan la motivació no funciona. Però això no vol dir que haguem de descuidar aquella. Ortega va escriure: "És trist haver de fer per deure el que podríem fer per entusiasme". Sens dubte. Vaig escriure Els secrets de la motivació (Ariel) precisament per mostrar com podem fomentar la motivació o l'entusiasme a les aules. Ara sabem moltes coses sobre l'educació de l'inconscient, deu del qual procedeixen els desitjos, els impulsos i la motivació.
Quan motivem a una persona, fem emergir les seves energies adormides, incentivem la seva acció, animem les seves esperances. Per aconseguir-ho, hem d'apel·lar als tres grans i inevitables desitjos que tenen els éssers humans, nens, adolescents, adults o gent gran. El primer és passar-ho bé, gaudir, sentir-se segurs. És el desig hedònic. El segon és la necessitat d'estimar i ser estimat, de ser reconegut i valorat. És el desig de vinculació social. El tercer m'impulsa a progressar, a sentir-me capaç, a trobar sentit a les coses. Ningú vol sentir insignificant ni sentir empantanegat. Hi ha en tots nosaltres un desig de sentit, de superació, de progrés que no podem evitar i que, si ho fem, acaba passant una pesada factura: el desànim, la depressió, l'avorriment, la desesperança.
Si no estem motivats, què podem fer? Intentar aplicar-nos el que sabem sobre motivació. Y, si no funciona, complir amb el nostre deure, amb ganes o sense ganes.