Jugant a les Amagades

Expliquen que una vegada es van reunir en algun lloc de la terra tots els sentiments i qualitats dels éssers humans. 

Quan el Avorriment havia badallat per tercera vegada,  la Bogeria com sempre tan boja és proposar: anem a jugar a fet i amagar!  La Intriga va aixecar la cella intrigada i la Curiositat sense poder contenir li va preguntar: ¿En amagatall?  I, com és això? 

Imatge de Google etiquetada per reutilització.

Licencia: CC0 Public Domain

És un joc, va explicar la Bogeria , en el qual jo em tapo la cara i començo a comptar des d'un fins a un milió i quan jo hagi acabat de comptar, el primer de vosaltres que jo trobi ocupés el meu lloc per continuar el joc.

El Entusiasme va ballar entusiasmat secundat per la Eufòria. La Alegria va donar tants salts que va acabar convencent  Dubte , I fins i tot a la Apatia ,  a la qual mai li interessava fer res. 

Però no tots volien participar.  La Veritat  va preferir no amagar-se ... ¿per a què?  si al final sempre la trobaven.

 I la  Supèrbia  va opinar que era un joc molt ximple (en realitat el que li molestava era que la idea no hagués estat d'ella) ... i la Covardia va preferir no arriscar-se. 

Un, dos, tres... va començar a comptar la Bogeria.  

La primera en amagar-ser la Pereza , Com sempre tan mandrosa es va deixar caure després de la primera pedra del camí. La Fe va pujar al cel i  l'Enveja es va amagar després de l'ombra del Triomf, que amb el seu propi esforç havia aconseguit pujar a la copa de l'arbre més alt. 

La Generositat  gairebé no va aconseguir a amagar-se, cada lloc que trobava li semblava meravellós per a algun dels seus amics ... que si un llac cristal·lí per la Belleza...,  que si una dividida en un arbre perfecte per la Timidesa ... que si el vol d'una papallona el millor per la Voluptuosidad... que  si una ràfega de vent magnífic per la Llibertat ... Així  va acabar per arraulir en un raig de sol. 

El Egoisme, en canvi va trobar un lloc molt bo des del principi: airejat, còmode ... però només per a ell. La Mentida es va amagar al fons dels oceans (mentida, es va amagar darrera de l'arc de Sant Martí).  La Passió i el Desig en el centre dels volcans.  L'Oblit ... es va oblidar on es va amagar l'Oblit, però això no és el més important. La Bogeria  comptava ja 999.999 ... i l'Amor no havia encara trobat lloc per amagar-se entre les seves flors. 

Un milió va comptar  la Bogeria i va començar a buscar. La primera a trobar va ser la Pereza...  a només tres passos darrere d'unes pedres. Després es va escoltar la Fe  discutint amb Déu sobre Teologia i a la  Passió y  i el Desig els va sentir vibrar en els volcans.
Al moment menys pensat va trobar a  l'Enveja  i clar, va poder deduir on estava el Triomf. A l'Egoisme no va tenir ni que buscar-lo, ell sol va sortir disparat del seu amagatall, que havia resultat ser un niu de vespes.
De tant caminar va sentir sed ia l'acostar-se al llac va descobrir a la Bellesa , I amb el  Dubte va resultar més fàcil encara, ja que la va trobar asseguda en una tanca sense decidir encara on amagar-se. 

Així va anar trobant a tots.  A l'Talent entre l'herba fresca ... A  l'Angoixa en una fosca cova... a  la Mentida , Darrere de l'arc de Sant Martí, (mentida ... al fons del mar).
Fins l'Oblit ... ja s'havia oblidat que estava jugant a fet i amagar.
Però... només l'Amor ... no apareixia per cap lloc.  La Bogeria va buscar darrera de cada arbre, sota cada rierol del planeta, en el cim de les muntanyes, i quan estava per donar-se per vençuda, va albirar un roser i va pensar: L'Amor sempre tan cursi, segur es va amagar entre les roses ... va agafar una forquilla i va començar a moure les branques... quan de sobte un dolorós crit es va escoltar ... Les espines havien ferit els ulls de l'Amor,  la Bogeria no sabia què fer per disculpar-se: va plorar ... va pregar ... va demanar perdó i fins prometre ser el seu pigall. 

Des de llavors, des que per primer cop es va jugar a la Terra a fet i amagar, l'Amor és cec... i  la Bogeria  sempre l'acompanya. 

Conte de Mario Benedetti